La metamorfosi identitària alemanya

La victòria històrica d'Alternativa per a Alemanya (AfD) al land de Saxònia-Anhalt és un sisme polític per a un país atrapat en l'angoixa existencial. L'excepcionalitat alemanya és més terrenal que mai. L'economia del país porta sis anys consecutius amb un creixement exigu. La indústria, tradicionalment potent, està espantada i reclama més protecció davant la Xina i els aranzels dels Estats Units. Les sacsejades dels preus de l'energia i l'anunciada crisi del sector de l'automoció –agreujada ara per l'anunci d'acomiadaments massius a Volkswagen– alimenten una sensació de final d'etapa que fa tremolar la Unió Europea. Llegeix-lo tot Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t'agradin o no Inscriu-t'hi I és en aquest context que la força electoral de l'AfD s'ha de considerar el símptoma, i no pas la causa, de la desfeta que ha esfondrat un centre polític cada cop més feble. És, sobretot, el resultat del fracàs d'unes Grans Coalicions porugues, incapaces de reformar un model obsolet. S'han imposat el malestar i la força del càstig d'unes regions que s'han sentit abandonades. Ara ha estat Saxònia-Anhalt, el land amb la població més envellida del país i la renda per càpita més baixa d'Alemanya. Però la seva realitat econòmica no dista gaire de la d'altres regions on l'AfD també triomfa. És un senyal d'alerta europeu. El baix creixement continua enquistat a bona part de la UE, sobretot a Bulgària, a l'est i el sud d'Hongria, a la major part de l'Alemanya Oriental, al centre de Grècia, al sud d'Itàlia i en regions industrials en declivi, com el nord-est de França. Els resultats electorals en molts d'aquests llocs ajuden a dibuixar la geografia d'un descontentament que accentua les febleses econòmiques i socials de la UE. I és un patró que es pot reforçar encara més amb les urnes previstes per al 2027 a França, Itàlia, Grècia, Polònia, Eslovàquia i Espanya; i a l'espera de veure què passa a les legislatives de Suècia el cap de setmana que ve. Fa temps que Berlín ha deixat de ser el poder hegemònic en una UE amb una extrema dreta enfortida i influent. L'eix franco-alemany representa el cor de la UE del passat sota el pes de les noves majories radicals, que no només està redefinint polítiques i aliances sinó també la mateixa identitat de la Unió com a poder supranacional. Alemanya continua sent el soci imprescindible de la UE, però els seus dubtes existencials –des de la salut del seu sistema democràtic fins a la viabilitat del seu model econòmic– pesen sobre tot Europa. En el daltabaix de la CDU es poden llegir també els costos d'unes decisions governamentals i una agenda geopolítica que no sempre coincideixen amb les preocupacions diàries de l'electorat Els líders polítics europeus 's'haurien de preparar per a la possibilitat d'una nova mena d'Alemanya: que ja no sigui avorrida, ni estable... ni rica', escriuen Janka Oertel i Jana Puglierin, analistes del European Council on Foreign Relations. Però no n'hi ha prou. Les crisis alemanyes acaben sent crisis europees. I en el daltabaix de la CDU es poden llegir també els costos d'unes decisions governamentals i una agenda geopolítica que no sempre coincideixen amb les preocupacions diàries de l'electorat. Amb les pors socials i econòmiques a flor de pell, Friedrich Merz continua aferrat a l'ortodòxia alemanya de les darreres dues dècades, pressionant per retallar el futur pressupost comunitari mentre anuncia un pla milionari d'inversió en armament i declara la seva ambició de construir l'exèrcit més poderós d'Europa. L'any que ve la despesa militar alemanya serà tan alta com la de França i la Gran Bretanya juntes, i Merz preveu incrementar-la encara més de cara al 2030. L'editorial del setmanari Der Spiegel ha sentenciat que Merz no és el líder adequat per a Alemanya. La popularitat del canceller està sota mínims. El seu partit, la CDU, s'ha passat l'estiu enfrontat internament per la intenció del govern de reformar les pensions. Fins i tot entre els seus partidaris es comença a posar en dubte que encara estigui capacitat per seguir ocupant el càrrec. Mentre l'AfD ha obtingut a Saxònia-Anhalt el millor resultat d'un partit d'extrema dreta a Alemanya des del 1945 –celebrat a les xarxes tant per la Casa Blanca com pel Kremlin–, la CDU ha patit 'la derrota electoral més greu en dècades', en paraules de Merz. La transferència de vots d'un a l'altra és fàcil de deduir. La metamorfosi identitària que sacseja Alemanya ha estat incapaç de trobar les respostes correctes: del fracàs del tallafoc polític que havia aïllat l'extrema dreta –fins a fer-la tan resistent que, inevitablement, ha arribat a les portes del poder– fins a la derrota històrica que suposa per a la memòria de l'Alemanya del postnazisme la normalització del discurs xenòfob i discriminatori que distingeix entre alemanys 'biològics' i alemanys 'de passaport'.