Josep Maria Deu: "L'Encara Messi de Puyal és l'expressió feta en català més universal"

El 5 de setembre de 1976, Ràdio Barcelona va emetre la primera retransmissió d'un partit de futbol en català. El locutor: Joaquim Maria Puyal. Ara que fa 50 anys d'aquella primera retransmissió, Josep Maria Deu, que va ser redactor de Catalunya Ràdio i membre de les transmissions d'en Puyal a l'emissora, entre d'altres, ha escritEl Factor Puyal, un llibre que repassa la trajectòria del locutor català. Abans de la seva presentació, hem pogut repassar-lo amb ell a 'La Graderia d'El Balcó'. Tu vas treballar a les transmissions dels partits amb Puyal, del 1993 al 1995 a la sala d'imatges i fins al 2000 com a micròfon autònom. Podem dir que el coneixes bé a en Puyal. Sí, el vaig conèixer com a oient, precisament quan ell va començar a Ràdio Barcelona, jo l'escoltava, i després vaig treballar amb ell a Catalunya Ràdio. Finalment, he dedicat molts anys a estudiar la seva obra perquè vaig fer una tesi doctoral; i fruit de la tesi, ara surt aquest llibre. Tu que has viscut les dues parts, les has conegut: era diferent escoltar-lo de treballar amb ell? Home, moltíssimes. Pensa que quan jo l'escoltava era molt jove, per mi era un referent, inimaginable per mi treballar amb ell. Ràdio Barcelona era per mi una de les emissores que sempre sintonitzava. Seguir el Puyal era com, què et diré jo, si ets futbolista, veure jugar Messi. Per tant, jo tenia la perspectiva d'una persona anònima que escolta la ràdio. Després, treballant amb ell, la cosa canvia. Imagina't per un moment que Iniesta juga al costat de Messi. I dius, ostres, que és el meu company d'equip i el meu company de vestidor és el millor. Què hi podem trobar al llibre? Aquest és un llibre per la gent del Barça. És un llibre que parla de Puyal, evidentment. És un llibre que parla de la ràdio i explica precisament la trajectòria de Pujal a la ràdio. Insisteixo molt en el tema de la ràdio perquè un dia s'hauria de fer un llibre sobre Pujal a la tele. Però avui parlem de la ràdio. És un llibre que parla de la carrera professional de Pujal a la ràdio. És un llibre que parla del mètode, és a dir, com Pujal feia ràdio. Si parléssim d'un plat: els ingredients, el manual... I després parla del que en diem: els moments memorables. Tothom se'n recorda de què feia el dia de l'Urruti t'estimo. I si és més jove, se'n recordarà de què feia el dia delPizzi sos macanudo. O se'n recordarà del que feia el dia deTocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman. O se'n recordarà de què feia el dia de l'Encara Messi. Els més joves, potser aquest últim. I tant, per mi aquest és el minut d'or. Hi ha gent que diu l'Urruti d'Estimo. Per mi és l'Encara Messi, perquè si us hi fixeu, tal com està explicat el to, el ritme, només dues paraules, Encara Messi, Messi, Messi... Si ara això ho escolta algú que ve de fora, d'un altre planeta fins i tot, i no entén el català per res, pot comprendre, pot imaginar que allà passa alguna cosa. Perquè el to i el ritme que fa servir en aquell moment d'en Puyal és il·lustratiu. És una narració, per mi, immemorable. Precisament potser és la que més ha transcendit a tot el món. Tothom la coneix, encara que sigui potser mal dit, o sense saber que és en català, però tothom coneix arreu del món aquesta narració. Sí, sí. Per mi és l'expressió feta en català més universal ,amb tot el respecte del món. Fins i tot més que aquell discurs d'en Pau Casals a l'ONU. Tu entres a les xarxes socials, a qualsevol compte, a qualsevolinfluencerd'un altre lloc del món i t'està parlant de l'Encara Messisense saber què vol dir.Encaraa vegades es pensen que és la ciutat aquella de Turquia, la capital. I fins i tot l'Encaraaquí, per nosaltres, té una doble intenció. Encara què vol dir? Que continua? OEncaravol dir que va de cara, que busca el defensa? Què vol dir? És un joc de paraules. Puyal comença les seves transmissions a Ràdio Barcelona. Com d'important va ser aquella aposta? Ell tenia molt clar que volia treballar a la ràdio i ell entra a Ràdio Barcelona quan Pedro Ruiz, el periodista i humorista Pedro Ruiz, deixa la ràdio. Hi ha una vacant i l'aprofita Puyal. Inicialment, a Ràdio Barcelona ell fa diverses coses, no només esports; informàtics, programes musicals, fa anuncis, fa diverses tasques... és curiós perquè en aquella època es feien combats de boxa i al carrer Casp número 6 a la seu de Ràdio Barcelona es feia la cerimònia del passatge i es feia la transmissió d'aquella cerimònia. Allò ho feien Puyal i altres companys. Ràdio Barcelona és la seu on neix el projecte. Puyal se'n va a la direcció de la SER a Madrid, perquè en aquell moment s'havia de presentar el projecte, i fa la proposta. I si les persones que dirigien la SER en aquell moment haguessin dit que no, què hauria passat? I després potser on s'acaba constatant aquest projecte de manera més definitiva i potser veiem els fruits és a Catalunya Ràdio. Allà s'hi està molts anys acabant de consolidar el projecte del futbol en català. Bàsicament, Puyal ha fet la seva carrera quan parlem de ràdio i de futbol a Ràdio Barcelona i a Catalunya Ràdio, això és indiscutible. Però a mi m'agrada dir que Puyal és patrimoni de tots, perquè avui aquí, a la Casa del Llibre, ens reunim gent de Ràdio Barcelona, de Catalunya Ràdio, però també de la COPE, de Ràdio Nacional, de Ràdio 4, i ningú diu, no, és que és de l'altra cadena, no, és que és d'una altra emissora. Puyal, i per mi aquest és un element interessant, ha estat aglutinador per a tots nosaltres. Parlem de diferents cadenes que cadascuna té la seva retransmissió particular. Però, què ha quedat en elles d'aquest factor Puyal del mètode que parlaves? Jo crec que han quedat moltes coses. D'entrada diria que a Catalunya podríem identificar una escola, que és l'escola catalana. Jo hi veig diferències entre l'escola catalana i la d'altres llocs. Per exemple, aquí tenim una manera de fer les coses diferent. No estic parlant només de la resta d'Espanya. Estic parlant també d'anglesos, sud-americans, xinesos, què sé jo, hi ha una manera genuïna de fer-ho. De fet, fixa-t'hi quanta gent sorgeix de la ràdio catalana. Jo ara, per exemple, estic pensant en Lluís Flaquer. Lluís Flaquer és d'aquí, és català, i les seves arrels són d'aquí. Ell fa les transmissions, que les fa molt bé, d'acord amb la línia editorial de la Cadena SER o de Ràdio Barcelona, perquè és un treball lògic. Tu escoltes en Pou, RAC1, i també hi té coses que són pròpies d'aquesta escola catalana. Per tant, hi ha un llegat que és el que pretén mantenir aquest llibre, el llegat que ens ha deixat Puyal com a primera persona que obre una via. I ara què hem de fer per poder continuar mantenint aquest llegat? Si volguessis, et diria, amb un parell o tres de paraules: rigor, exigència i responsabilitat. Això vol dir compromís amb els oients. Les coses les fem perquè tenim oients, i hem de servir els oients. Això a vegades es perd de vista. A vegades pensem en els directius, a vegades pensem en què dirà aquell esportista, pensem en els polítics, no, no, no. Hem de servir l'audiència. Per això parlem de responsabilitat. Insisteixo: responsabilitat, rigor i exigència. El llibre està dividit en tres parts i en la darrera repasses els moments memorables. Queda clar, pel que hem parlat abans, que et quedes amb l'Encara Messi. És a dir, si ara parlessin del minut d'or, si n'haguessis de triar un, jo et diria el moment de l'Encara Messi. Però també et diria una cosa. L'Urruti t'estimo, l'Encara Messi... tots aquests gols i aquestes jugades, són el titular, per entendre'ns, i a vegades ens dediquem a reduir les coses tant que simplifiquem massa. A mi em sembla que la ràdio és una cosa que es fa paraula a paraula. És a dir, si ara féssim una catedral, peça a peça.