El factor Puyal, por Ernest Benach

'Tocarà Stoichkov, pararà Bakero i picarà Koeman'. 'Urruti t'estimo' 'Que bueno que viniste, Pizzi, macanudo' 'Encara Messi, encara Messi,...' els hi sona, no? Aquestes simples frases, i tantes d'altres, sintetitzen perfectament un estil, una manera de fer ràdio, i fer-la en català, que hem tingut la sort de gaudir unes quantes dècades, i, el més important, que ha creat escola per a què en puguem gaudir unes quantes més. Demà es presenta el llibre del periodista Josep Maria Deu sobre 'la veu del Barça durant 50 anys' i és que justament ahir va fer 50 anys que Joaquim Maria Puyal va iniciar una aventura radiofònica que ha sigut indispensable, una baula més, en el complex camí de la normalització lingüística del català. El Barça – Las Palmas del 5 de setembre del 1976 (encara no feia ni un any que havia mort el dictador) va ser la primera transmissió que va fer el Puyal, en català, per Ràdio Barcelona. Al cap d'un temps l'aventura va seguir a Catalunya Ràdio i com a bon producte va evolucionar amb el pas dels anys, va guanyar solidesa i va esdevenir escola, va marcar un estil molt concret de com s'ha d'explicar a l'oient de la ràdio el que està passant al camp de futbol, i m'atreviria a dir que molt més enllà del que passa al terreny de joc. El 1976 jo tenia 16 anys i des que tinc consciència radiofònica ja escoltava el Puyal. I fins el dia que es va retirar en vaig ser fidel seguidor. La ràdio sempre posada, fos a l'estadi, davant la tele, o en qualsevol altre lloc si jugava el Barça. Però la ràdio sempre amb el Puyal, no en vaig conèixer d'altre. Catalunya mai agrairà prou tot el que Puyal ha fet per la llengua, però també per projectar un estil propi de comunicació que ha permès al país excel·lir en aquest àmbit.