ÒSCAR RUEDA: Pluralitat llingüística front a unitarisme

El doble oxímoron de la nova presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Maria Àngels Francés, reivindicant una llengua «unitària i diversa, pròpia i ... compartida» («unitària i compartida» en el català, clar) ha segut matisat per Pérez Llorca, que ha apelat al «consens», al «diàlec» i a una AVL «flexible, pròxima» i no «una cosa artificial». Pero cap preguntar-se quin espai tenim en eixa entitat els valencians que no acceptem el seu posicionament contrari a l'independència de la llengua valenciana ni el seu model normatiu alienant. Parlar de consens no pot significar donar per tancat lo que continua sent objecte de discrepància. La realitat valenciana no és monolítica, i tampoc ho és la seua tradició normativa. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana ve mantenint durant décades un model llingüístic propi, assumit per numerosos valencians i entitats culturals, com a actualisació de l'acort ortogràfic de 1914. I ignorar-ho en nom del 'consens' no és 'consensuar': és despullar de drets a una part important de la comunitat valenciaparlant. Si el president afirma que «la llengua és del poble que la parla», la conseqüència llògica deuria ser respectar també als valencians que tenim clar que el valencià és un idioma, i no un dialecte. Si tots els valenciaparlants hem de sentir-nos representats, no és acceptable que tinguen reconeiximent institucional els que neguen l'entitat diferenciada del valencià, pero els que afirmem clarament la seua personalitat quedem relegats a l'àmbit privat. Excepte milacre electoral, la AVL continuarà estatutàriament blindada, pero això no és obstàcul per a reclamar una política llingüística que reconega eixa pluralitat normativa i conceptual. La Generalitat ha de trobar sí o sí, ya, una fórmula jurídica que permeta reconéixer la normativa de la RACV. I ací apareix una qüestió que no admet més excuses: els programes del Partit Popular i Vox de 2023 prometien explícitament eixe reconeiximent, incloent el dels títuls de Lo Rat Penat com a acreditatius d'un adequat coneiximent del valencià. Si consideraven justa eixa reivindicació quan demanaven el vot dels valencians, és llegítim exigir que el compromís no quede, una volta més, en una promesa electoral incomplida. Reconéixer la normativa de la RACV i oficialisar els títuls de Lo Rat Penat no és una guerra llingüística: és una qüestió de pluralisme, llibertat i respecte. Si la Generalitat vol realment una llengua «de tots», haurà de demostrar-ho també en els valencians als que la AVL no nos representa ni nos representarà. El consens no consistix en demanar als discrepants que renunciem a les nostres conviccions, sino en garantisar que pugam existir i eixercir els nostres drets. Ara toca complir.