Espurnes d'art

Aquest mes d'agost, com és habitual, s'han multiplicat les oportunitats de veure propostes artístiques de tota mena. Unes, vingudes de fora, com l'exposició col·lectiva Directionless, de Hauser & Wirth; la d'Antoni Tàpies, Eduardo Vicente i José Guerrero de la galeria Cayón; la de Marco A. Castillo a Albarran Boudais, o l'exquisida selecció d'Art Camps a Atica, consoliden el naixement que s'ha anat dibuixant en els darrers anys a Menorca d'un hub d'art contemporani, un nou pol d'atracció amb vocació internacional. En paral·lel, la producció local d'artistes vinculats a l'illa es fa visible en espais d'exposicions majoritàriament de gestió pública o de galeries compromeses amb l'art menorquí. És el cas de l'exposició a Vidrart de Kiku Poch, on vam tenir ocasió de gaudir dels seus acolorits peixos, que ens observen reclamant la nostra atenció i ens enlluernen amb les seves formes capritxoses. L'expressivitat de la seva pinzellada i la peculiaritat de la seva temàtica fan d'ell un pintor a seguir de prop. L'ha succeït, també a Vidrart, Marc Jesús, amb innovadores obres en les quals introdueix una major complexitat compositiva que l'acosta a la geometria de les formes i un ús del color més agosarat. Encara a Ciutadella vam tenir ocasió de veure una retrospectiva de Mikel Díez Alaba a la sala d'exposicions El Roser, pinzellades subtils i enèrgiques alhora, multidireccionals i plenes de lirisme, que omplen de vida paisatges lleugerament esbossats i creen en l'espectador un sentiment de pertinença a un món conegut però alhora estrany. A l'exposició «Ars Nostra» a Sa Il·lustrada de Maó, Nuria Roman, Francesc Florit Nin i Enric Servera (aquest també a la sala de Sant Antoni) desembarcaven per dialogar amb l'espai d'aquesta casa burgesa originàriament propietat de Joan Roca i Vinent al segle XVIII. Francesc Florit Nin, l'explorador que continua investigant i aprofundint per arribar cada cop més endins de la ment com a mirall del món que ens envolta. Nuria Roman rescatava obres dedicades a la figura de la dona amb un cant a la creació com a força transformadora. Enric Servera ens submergia en el medi aquós per denunciar la contaminació de la mar i les conseqüències que té. Al Centre Cultural Convent de Sant Diego, Lola del Fresno parteix d'una idea transversal del dibuix, on l'arquitectura, la figura, la natura i el paisatge posen de manifest com la memòria construeix identitats i com aquests espais posen en evidència desigualtats socials i racials. La figura de l'infant és molt present per significar la fragilitat de l'existència i com la violència estructural ens manté en una posició de vulnerabilitat. El traç dels seus dibuixos oscil·la entre la fermesa, la delicadesa i una vibració que el fa inestable, fràgil. Enguany ha tingut lloc la Gran Migjornale, ja amb vint anys d'existència i la participació de quaranta-sis artistes. Entre ells es trobava Ron Webb, el pintor que fusiona música i pintura amb una abstracció en la qual la música esdevé color i el color música. En la seva obra, el color és llum; la pinzellada és ritme i la pintura a l'oli és tractada com a textura, matèria. També vam tenir ocasió de contemplar l'homenatge que Gràcia Ribalaiga dedicà al pintor recentment mort David Hockney. Pintor referent per a ella, a partir del seu collage amb polaroids, Ribalaiga investigà el concepte de fragmentació amb cubs de fusta a partir de tres fotografies de l'artista realitzades els anys setanta. L'agost ens deixà amb la nova producció de José Ángel Sintes a la galeria Encant de Maó. Les seves obres ens traslladen a la simplicitat de les formes, de les relacions espacials, de les suaus gradacions tonals i a una paleta de colors austera que creen un univers atemporal, mancat de referents i narracions que guiïn la nostra lectura. Són paisatges i natures mortes abstractes en els quals l'horitzontalitat dominant ens acosta a un estat d'assossec que ens predisposa a la contemplació, a la quietud, a tornar a casa, a nosaltres.