Insociable sociabilitat

Aquesta famosa expressió kantiana, referida a la condició humana, apunta encara avui a una de les principals contradiccions del món en què vivim i de la configuració social que ens estem donant a nosaltres mateixos. L'ésser humà des del punt de vista biològic és extremadament vulnerable i el seu èxit adaptatiu evident en relació a les altres espècies animals seria inviable des d'aquesta perspectiva. El que el fa hegemònic és la seva sociabilitat, vinculada a una gran capacitat d'aprenentatge i comunicació lingüística, que és tant com la capacitat de cooperar i de incidir en el món físic des del pensament abstracte. Però al mateix temps mostra un punt dèbil, implícit ja en l'especificitat abans esmentada. L'ésser humà considerat només en la seva individualitat «necessita» d'aquest context social només en el si del qual es desenvolupa tot el seu potencial, de la mateixa manera que l'aprenentatge pressuposa l'ensenyament, i aquest darrer pressuposa el primer. Això significa que l'home ha d'aprendre a viure en societat, i que la tasca d'educar-lo correspon al mateix ésser humà, al qual li escau fer-se responsable de si, en un procés que li obre oportunitats inexplorades -el món de la llibertat per contraposició al de la necessitat-, però a canvi de saber-les gestionar -el món de la responsabilitat que el porta a trobar-se llençat al món assumint que és l'home qui fa el món i no únicament el món qui fa l'home-. Aquesta idea ens ha de prevenir respecte de les fantasies derivades de l'optimisme il.lustrat, aquell que creia que del coneixement se'n deriva automàticament el progrés. No és així perquè una falsa consciència de si, la mala fe o la irresponsabilitat, fan demanda igualment dels recursos del coneixement, així com de les seves aplicacions científiques i tècniques, sense que per això sigui l'home com a tal qui es desenvolupa, sinó únicament aquell home fàctic que encara es mou per les seves pulsions primàries, lligades a la pura lluita per la supervivència no ja de l'espècie sinó de cada individu en particular, en concurrència competitiva amb totes els demés. En el fons, cadascun de nosaltres, ha d'elegir entre allò fàctic –»natural» en un sentit primari- i allò conceptual -ideal en un sentit ètic-. Perquè l'esser de l'home es troba implicat en allò que encara no és, però que es troba contingut en el seu «potencial» genèric de caire universal i abstracte, però no per això menys -sinó més- real. Només cal, a la manera socràtica -servint-se de la «dialèctica» de la raó-, portar-lo a la llum, segons la metàfora del «naixement» de l'home. Però aquest és el dilema del món contemporani, el de la «tecnociència» en canvi permanent. L'aposta pels impulsos primaris no és incompatible amb el desenvolupament tecno-científic, entesa aquesta modalitat en un sentit «instrumental», posada al servei dels interessos individualistes. L'aposta per l'home ètic apunta en una direcció distinta, també compatible amb el desenvolupament de la ciència i la tecnologia, però en una orientació ètica universalista i solidària, posada al servei del conjunt dels homes, concebudes per tant com a «bé comú» i orientada a la recerca del «bé comú». Sense això, no hi ha ètica, i sense ètica no hi ha convivència social sostenible. Que hi hagi «societat» humana no significa que aquesta sigui ni cooperativa ni justa, ans pot passar que es trobi dominada per la desconfiança i l'opressió, esclati o no en el seu darrer esglaó en forma de guerra -cosa finalment inevitable i en tot cas específicament humana: expressió de la possibilitat d'autodestrucció a gran escala, de manera desconeguda en el món animal-. Aquesta és la idea de la «radicalitat del mal» d'Arendt: sabem que l'home mostra especificitats que el porten en una direcció de major autonomia i exigència de responsabilitat i de crida a la pròpia -falta de- consciència: el de la llibertat davant el seu propi futur, la qual no es mostra com a garantia d'un final «feliç», sinó de la disposició de la natura vers l'escolta de la darrera paraula humana, de la del «si» o el «no» respecte al món de la vida, donat que la sociabilitat humana o serà ètica o no serà, o és de tots o no és de ningú: aquesta és la noció continguda en el concepte de «justícia»: la societat serà justa o no serà, el món serà de tots o no serà, i el lloc de l'home en el món serà «conscient» i «lliure», o no serà.