L'11S, tres records i una lliçó

D'aquí a pocs dies farà vint-i-cinc anys de l'atac contra les Torres Bessones. Dos grans avions comercials pilotats pels terroristes que els havien segrestat van topar contra dos dels gratacels més icònics de Nova York, al cor mateix del sistema financer global. Hi va haver gairebé tres mil morts si hi sumem les víctimes dels atacs al Pentàgon i l'avió que es va estavellar a Pensilvània després que alguns passatgers es revoltessin contra els terroristes. Les imatges d'aquelles dues torres, símbols de modernitat i de poder, col·lapsant en directe a les pantalles de mig món, van tenir un impacte extraordinari. Jo hi era. L'atzar va fer que l'atac a les Torres Bessones coincidís amb l'any que vaig passar a Nova York com a becari del COPCA, la xarxa d'oficines internacionals de la Generalitat que ara gestiona Acció. Jo era a Manhattan aquell matí i d'aquell dia d'angoixa, incertesa i corredisses en guardo tres records i una lliçó. El primer record és una sensació total d'irrealitat. L'experiència de viure un temps fora del temps que s'assemblava més a estar veient una pel·lícula al cinema que a la vida en primera persona. La pandèmia i el confinament van portar aquesta vivència de l'insòlit arreu del planeta. L'estranyesa convertida en una vivència habitual Mirar la televisió pensant que el primer xoc havia estat un accident i veure el segon atac en directe. Assumir que era un atemptat, que el terrorisme atacava Nova York, i sentir tot tipus de rumors sobre altres possibles atacs. Veure-ho a la televisió, però veure també la columna de fum en directe quan treies el cap pel balcó. Sentir les sirenes i abraçar gent que arribava coberta de pols. No és una experiència desconeguda perquè tots plegats l'hem viscut més d'un cop els darrers anys. La pandèmia i el confinament van portar aquesta vivència de l'insòlit arreu del planeta. L'estranyesa convertida en una vivència habitual. Era un moment irreal, però era alguna cosa més, també la sensació d'estar vivint la història en directe. La consciència que aquell moment puntual, aquell atac sagnant, tindria conseqüències que canviarien la història del món. Ningú no sabia encara qui es faria responsable de l'atemptat, ningú podia preveure que d'aquells avions impactant contra les Torres Bessones es passaria a la invasió sagnant d'un país com l'Afganistan. Ningú no ho sabia, però tothom assumia que s'obria un període nou que marcava el final de l'optimisme naïf dels anys noranta. Tres records: una vivència de la irrealitat, la sensació de viure la història en moviment i una anècdota tendra al final del dia. Aquell vespre, a Manhattan, el metro i l'autobús van deixar de funcionar. La ciutat es va quedar sense transport públic i només Grand Central Station, la gran estació de tren, seguia oberta perquè la gent pogués tornar a casa. Riuades de gent hi arribava caminant, després d'haver recorregut distàncies llargues. A tocar de l'estació, una església havia tret els bancs al carrer i una colla de senyores grans repartia cafè i té entre la gent que s'hi asseia. Uns minuts de descans abans de reprendre el camí. Tothom estava perdut, ningú sabia què passava, però aquelles senyores de la parròquia van pensar que podien ajudar fent una cosa petita i es van posar a fer-la. I van ser alegria i refugi per a moltes persones. Vivim temps d'irrealitat, anys de convulsions i angoixa. De l'11S a la crisi financera i d'allà a la pandèmia i l'amenaça dels populismes. Hi ha por i desconcert arreu, però el record d'aquelles padrines és una lliçó per recordar. Sempre hi ha alguna cosa a fer, petita o gran, per millorar les coses. Servir cafè i té com a resposta.