De quan l'aire del món va entrar dins l'Església menorquina

Les Memòries del capellà Josep Seguí Mercadal (Maó, 1925-2021), recentment publicades per l'Institut Menorquí d'Estudis, són una obra d'importància primordial per a conèixer la història de la nostra Església diocesana durant el segle XX. A més a més, podrien esdevenir una eina molt útil per a fomentar i alimentar el necessari diàleg entre els catòlics de diferents sensibilitats i generacions. Hi ha passatges d'aquestes Memòries que posen en evidència que Mn. Josep Seguí va ésser un home de Déu. Per exemple, després d'haver escrit llargament sobre la seva participació en el moviment «Cristians pel Socialisme», l'octubre del 1992, afirma: «de cada dia em sento més content del que em fa viure la Missa: no és el celebrant, sinó la comú-unió amb la vida entregada de Jesús» (pàg. 212). Tot i així, com qualsevol de nosaltres, aquest prevere maonès també va ser un fill del seu temps. Ordenat dia 10 de juliol del 1955, va experimentar de ple la «febre reformatòria» —l'expressió pertany a Mn. Miquel Anglada— que s'escampà entre la majoria dels sacerdots després del Concili Vaticà II. En el seu cas, l'aggiornamento es va concretar en la voluntat de «posar unes bases teològiques serioses a un compromís cristià d'alliberament, que encara no havia començat a Menorca» (pàg. 43). Al capítol que dedica al grup de capellans que a partir del 1965 es reunia setmanalment a Sant Climent, parla de «la meva 'conversió' a l'esquerra» i subratlla la seva intenció de «transformar» el món (pàg. 153 i 151). Per altra banda, en referir-se a la seva feina a la Parròquia del Carme, explica que «l'esquerra més esquerrana» es reunia allà i que «Comissions Obreres es va fundar a la nostra sagristia»; i conclou: «Jo estic ben segur que vàrem obrir unes bones finestres, i que l'aire del món va entrar dins l'Església menorquina» (pàg. 113). Reduir l'Església a una institució mundana —o sigui: més pendent del món present que del cel al qual tots els cristians volem arribar— és una temptació permanent que s'ha expressat de moltes maneres al llarg de la història. També avui, per exemple, en les adoracions eucarístiques convertides en concerts de música pop. Jesucrist, però, ens ho deixà clar amb la seva resposta durant l'interrogatori de Ponç Pilat: «La meva reialesa no és d'aquest món» (Jn 18,36). L'evangeli de la Santa Missa d'avui ens recorda la importància de la dimensió sobrenatural dels nostres actes: «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel» (Mt 18,18). Aquesta advertència de Nostre Senyor hauria d'ajudar-nos a entendre que allò que és decisiu i diferencial per a l'Església no són les activitats que pugui emprendre per a satisfer determinades urgències polítiques, culturals i/o econòmiques, sinó la seva capacitat única per a apropar el cel a la terra a través dels sagraments. Des d'aquesta perspectiva, les Memòries de Mn. Josep Seguí són certament paradoxals. Per una banda, després de celebrar l'Eucaristia a les poques hores de la mort de sa mare, el maig del 1979, reconeix que «tenia molt clar que estava vivint un gran misteri: aquest misteri de la vida entregada de Jesús amb tots els moments incomprensibles que li tocà viure» (pàg. 174). Per l'altra, en un dels passatges més colpidors de l'obra, demana: «¿és que hi ha interès de la gent que participa en el 'Sant Sacrifici' per a sacrificar-se comunitàriament i evangelitzar, catequitzar? ¿I jo m'hagi de sacrificar, i hagi de sacrificar el pobre Pere [el seu germà], per tal que la gent aquella pugui tenir la seva misseta?» (pàg. 64). La tasca més excel·lent d'un sacerdot era, és i serà sempre la celebració de la Santa Missa, junt amb la resta de sagraments, perquè amb ells s'actualitza constantment la passió, la mort i la resurrecció de Jesús. En moltes ocasions, només els «senzills» (Mt 11,25) i els «petits» (Mc 9,42) del poble aconsegueixen entendre-ho. Tal vegada aquesta va ésser una de les grans equivocacions de la generació de Mn. Josep Seguí: menystenir les «ànimes piadoses» (pàg. 65), els «caparruts» (pàg. 100) i la «burgesia que volia unes homilies «espirituals» i consoladores» (pàg. 158). ¿Haurem els catòlics del 2026 après la lliçó?