Migració i cures

Creado: Actualizado: Com heu pogut llegir en articles anteriors, des d'Àgora hem parlat sovint de convivència i civisme. En uns moments en què determinats episodis ocorreguts a Lleida i en altres punts de l'Estat tornen a situar la immigració al centre del debat, creiem que cal continuar parlant-ne. Però aquesta vegada volem mirar una realitat molt menys sorollosa i, paradoxalment, molt més quotidiana. Parlem de les dones migrades que cuiden els nostres pares, mares, avis, àvies i persones dependents. Dones que han trobat en les cures una oportunitat laboral i una manera de sostenir les seves famílies, però que també han acabat cobrint una necessitat que la nostra societat encara no ha sabut resoldre. Les dades ajuden a dimensionar-ho: a Catalunya, el 96% de les persones afiliades al sector de la llar i les cures són dones i gairebé la meitat, el 49%, són d'origen estranger. I probablement només veiem una part del fenomen: s'estima que més del 40% del treball del sector es desenvolupa en l'economia informal. Durant dècades, les dones d'aquí han lluitat per incorporar-se al mercat laboral, tenir independència econòmica i desenvolupar els seus projectes professionals. Però aquesta emancipació no sempre ha anat acompanyada d'una redistribució equivalent de les cures entre homes i dones, ni d'una resposta pública suficient. Algú havia de continuar cuidant. I aquí apareixen elles. La sociòloga Arlie Hochschild va anomenar aquest fenomen 'cadenes globals de cures': dones que migren per cuidar persones en societats més riques i que deixen els seus fills, pares o familiars a càrrec d'altres dones als països d'origen. Les cures no desapareixen: es transfereixen d'unes dones a unes altres i d'uns territoris a uns altres. La sociòloga Rhacel Salazar Parreñas va parlar de les servants of globalization –les servidores de la globalització– per descriure aquestes dones migrades que sostenen amb el seu treball domèstic i de cures una part del benestar de les societats més riques, sovint deixant enrere les seves pròpies xarxes familiars. La globalització no només mou capitals, mercaderies o persones. També mou les cures. Parlem de dones que ajuden a llevar-se la nostra mare, dutxen el nostre pare, acompanyen l'àvia al metge, preparen el menjar, escolten, conversen i fan companyia. Feines imprescindibles que continuen sent feminitzades, poc reconegudes i massa sovint precaritzades. I aquí apareix una contradicció que convindria recordar. Podem discutir sobre convivència, seguretat, drets, deures o polítiques migratòries. Ho hem de fer. Però seria injust construir el relat sobre la migració mirant només allò que genera conflicte i invisibilitzant milers de persones que cada dia sostenen silenciosament una part del nostre benestar. Avui ja no n'hi ha prou amb parlar de la 'triple discriminació' de ser dona, migrant i treballadora precària. El gènere, l'origen, la classe social, la racialització, la situació administrativa o la manca de xarxes s'entrecreuen i poden multiplicar les desigualtats. Potser la pregunta no és només què aporten les persones migrades a la nostra societat. També hauríem de preguntar-nos què passaria amb el nostre sistema de cures si demà elles no hi fossin. Aquest escrit vol ser un reconeixement, però també una invitació a mirar la migració des d'una realitat que tenim molt més a prop del que pensem. Perquè abans de preguntar-nos qui arriba, potser també hauríem de recordar qui ens està cuidant.