El turisme que ens convé

David Bagur, comptable, plantejava fa uns dies en aquestes mateixes pàgines què passaria si demà Menorca es quedàs sense turistes. La resposta és evident: seríem molt més pobres. Empreses, llocs de feina, rendes i ingressos públics depenen en gran part del turisme. Hi estic d'acord. Però açò resol la pregunta que planteja Bagur, no la que realment ens interessa. Demostrar que zero turistes seria un desastre només demostra que Menorca necessita turisme. No demostra quant en necessita. Perquè, posats a imaginar extrems, també podríem fer l'exercici contrari: cent mil? Un milió? Deu milions? Tots els que hi càpiguen? Segurament també acabaríem dient un disbarat. La pregunta interessant és una altra: quina dimensió de l'activitat turística fa que els menorquins visquem millor? El sector té tot el dret a voler més clients i més facturació. Faltaria més. Però Menorca no és una empresa turística. Les institucions han de mirar el conjunt: un sector pròsper, sí, però dins una illa on la gent que hi viu també pugui viure millor. Fa pocs dies escrivia que el balanç del turisme és incomplet perquè una part dels seus costos no apareix a la factura de qui els genera. Ara voldria anar una passa més enllà. Si una part d'aquests costos la pagam noltros, també estam influint sobre la quantitat de turisme que acabam tenint. És bastant senzill. Si una cosa costa cent, però qui la consumeix només en paga vuitanta perquè els altres vint els paga qualcú altre, per a ell costa vuitanta. I en consumirà més. Amb el turisme passa igual: quan socialitzam una part dels costos, afavorim més activitat de la que hi hauria si cadascú pagàs el que realment costa. Tenim exemples ben a prop. PIME s'ha queixat de l'estat de determinades urbanitzacions turístiques i reclama més actuacions dels ajuntaments. Segurament té raó. Però qui paga? Obres, sanejament, neteja, aigua, residus, accessos, manteniment, zones verdes... Els doblers públics que hi destinam a aquesta activitat turística surten del mateix calaix que paga els serveis bàsics dels menorquins. Amb els cotxes passa tres quarts del mateix. Ara discutim quants n'hem de deixar entrar. Idò jo hi afegiria una altra pregunta: quant ens costa que entrin? Carreteres, manteniment, accessos, aparcaments... Tant fa si el turista arriba amb el seu cotxe o en lloga un aquí. Tots dos utilitzen la infraestructura. Sembla raonable que hi contribueixin amb la seva part que els hi correspon. Després hi ha els treballadors. Més activitat en necessita més. Menorca té una població activa limitada i, quan cream més llocs de feina dels que podem cobrir, ve gent de fora. I què esperàvem que passàs? Les persones van allà on hi ha feina. Ho hem fet els menorquins tota la vida. Per açò és injust culpabilitzar després els immigrants dels desequilibris que apareixen aquí. No podem crear llocs de feina que Menorca no pot cobrir i sorprendre'ns perquè ve gent a ocupar-los. Aquesta gent necessita habitatge, escoles, sanitat, aigua i serveis. Si per augmentar l'activitat necessitam augmentar contínuament la població, tot açò també forma part del compte. I l'habitatge és probablement on més ho notam. Arribats aquí, tal vegada ens hauríem de demanar si Menorca necessita continuar creixent més o si ha arribat el moment de créixer millor. Més productivitat, més valor afegit, millors salaris. Que cada passa endavant no exigeixi necessàriament més turistes, més treballadors, més cotxes, més habitatges i més infraestructures. I quants turistes són els adequats? Jo no ho sé. Dubt molt que qualcú ho sàpiga. Per açò em costa creure en una xifra màgica decidida per endavant. Podem començar per una cosa bastant més senzilla: que cadascú pagui la factura que li correspon. Si un vehicle genera costos d'infraestructura de la red viaria, que hi contribueixi. Si una activitat exigeix serveis addicionals, que aquests costos formin part del seu preu. I els doblers que es recaptin haurien de servir precisament per pagar allò que justifica la contribució, a través d'un fons finalista, transparent i auditable. El mateix empresariat turístic hauria de ser el primer interessat a fer aquesta passa. Durant anys molts empresaris han tret pit, amb raó, dient que no viuen de subvencions. Idò aquesta independència també hauria d'implicar assumir els costos que necessita la seva activitat. I serien els primers beneficiats d'unes urbanitzacions ben mantingudes, bones infraestructures i serveis a l'altura. Una Menorca ben cuidada també és millor per a qui ens visita. Açò no és inventar un impost per fer caixa. És fer bé la comptabilitat. I aquí esper que David Bagur, per deformació professional, em concedeixi almenys aquest punt. Hi ha, finalment, una qüestió que va molt més enllà del turisme: qui decideix la Menorca que volem? Les decisions sobre població, habitatge, turisme, infraestructures o territori condicionaran l'illa dels pròxims trenta o quaranta anys. Em costa acceptar que una decisió d'aquesta magnitud quedi reduïda al calendari electoral de cada quatre anys. Tal vegada la societat menorquina hauria de poder dir-hi la seva, després d'un debat serè sobre què guanyam, què perdem i fins on volem arribar. David Bagur té raó: una Menorca sense turisme seria molt més pobra. Però d'aquí no se'n deriva que qualsevol turista addicional ens faci més rics ni, sobretot, que ens faci viure millor. Cent mil ? Un milió? Deu milions? No ho sé. Però sí sabem per on començar: que qui vengui a Menorca pagui tota la factura que li correspon. A partir d'aquí, vindran els que considerin que Menorca val el que re'ment costa. Benvinguts siguin. I noltros també hi guanyarem, perquè tindrem una activitat turística que es sosté per ella mateixa i compatible amb els recursos limitats de l'illa i amb la qualitat de vida i el benestar dels qui hi vivim.